El valencià que va «salvar» de la foguera a Joana d’Arc
Els valencians tenim una relació ancestral, quasi mística, amb el foc. No és cap secret. Som un poble que crema allò dolent per a renéixer de les cendres. De fet, als habitants de pobles com Cocentaina o Xàtiva se’ls coneix històricament com a socarrats. I què dir de la nostra predilecció per les mascletaes de març? Eixe terratrémol sonor no és soroll debades: és el desig de fer retumbar la terra perquè desperte la primavera. El foc ens definix, ens purifica i ens captiva.
Però, i si us diguera que va ser precisament un valencià qui va salvar de la «foguera» eterna de la història a la icona francesa més gran de tots els temps? Parlem, com no, de Joana d’Arc.
La tragèdia de la «Donzella d’Orleans»
Per a entendre la magnitud de la història, cal viatjar al segle XV. En el context de la Guerra dels Cent Anys, una jove camperola anomenada Joana d’Arc va guiar l’exèrcit francés contra els anglesos, afirmant que rebia instruccions divines. No obstant això, la seua estrela es va apagar ràpidament. Capturada pels borgonyons i lliurada als anglesos, va patir un juí eclesiàstic manipulat i ple d’irregularitats polítiques.
Cronologia del mite: El 30 de maig de 1431, amb només 19 anys, Joana d’Arc va ser condemnada per heretgia i cremada viva a la foguera a la ciutat de Rouen. La seua memòria va quedar tacada, sepultada sota el pes d’una sentència infame.
El Papa Borja: La connexió valenciana
Quasi un quart de segle després de la seua mort, la història de Joana va fer un gir inesperat gràcies a la diplomàcia vaticana i, sobretot, a un cognom il·lustre de la nostra terra: els Borja.
L’any 1455, Alfons de Borja, natural de la Torreta de Canals (propera a Xàtiva, aleshores un «socarrat»), va ser triat pontífex baix el nom de Calixt III. L’any següent, en 1456, atenent les peticions de la mare de Joana d’Arc i del rei Carles VII de França, el Papa valencià va prendre una decisió històrica: revisar el juí de la jove heretge.
Calixt III va nomenar una comissió d’enquesta que va analitzar les irregularitats del procés de Rouen. El veredicte papal va ser contundent: el juí s’havia de declarar nul per vici de forma, calúmnies i contradiccions. Calixt III va assumir que tot va ser un tràgic error, netejant el nom de Joana i declarant-la màrtir. Sense este decret papal, el seu nom hauria quedat per sempre en l’oblit o en els llistats de la infàmia medieval.
De l’oblit a la santedat de la República
Van haver de passar els segles perquè el mite reviscolara del tot. En ple segle XIX, els historiadors francesos, en un intent de reconstruir la identitat nacional i l’orgull de la pàtria, van voler recompondre la història de França a través dels seus herois i heroïnes. Va ser quan van decidir rescatar la maltractada figura de Joana d’Arc per a convertir-la en un símbol d’unió nacional.
Ja en el segle XX, la paradoxalment «laica» República Francesa no va tardar a moure els fils diplomàtics per a sol·licitar al Vaticà la beatificació (1909) i la posterior santedat (1920) de Joana d’Arc, consolidant-la com la gran «icona francesa».
Un deute històric amb els Borja (i un brindis)
Hauríem de recordar a l’actual França que qui realment va salvar de l’oblit —i amb això, de la crema històrica— a la seua benvolguda Santa Joana, va ser un Papa valencià. La pròxima vegada que un francés s’emocione davant la mítica figura de la Donzella d’Orleans, hauria de saber que, al cap i a la fi, la seua memòria li deu una bona dula… o, almenys, un bon got d’Aigua de València.
